Als socialistes: política és cultura

Encara al.lucino amb la lectura de l'article de Ferran Mascarell publicat ahir al suplement Cultura/s de La Vanguardia. No perquè em vingués de nou el que hi diu, i més encara desprès dels comentaris sobre la seva assumpció de la cartera de Cultura, sinó perquè no fa altra cosa que confirmar una impressió que he tret del meu pas per la televisió pública: l'esquerra catalana té una concepció estrictament instrumental de la cultura i de la comunicació. I punt. 

Quan l'hegemonia convergent, el socialisme català va saber crear un entorn de connexió d'inquietuds que aspiraven a un avenç cap a altres concepcions de la cultura i per tant de la vida. Amb iniciatives comunicacionals tan interessants com la revista El món, de periodicitat setmanal (algú se'n recorda?). El propi PSC va engegar durant un temps una revista no partidària, Cuadernos 90, que jo mateix vaig co-dirigir amb Xavier Rubert de Ventòs i la valuosíssima col.laboració de Francesc Trillas. La concessió i celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 va ser l'esclat de totes les sensibilitats aplegades en aquesta polarització.

Però fa cosa d'una dècada, tota aquesta energia s'ha esvaït. El mateix Pasqual Maragall, en arribar a la Presidència, va posar la conselleria de Cultura en una persona de grans inquietuds cíviques i honestedat manifesta, la meva amiga Caterina Mieras, amb un gest que indicava per quin pedregar tiraria el carro. En el segon govern d'entesa, els socialistes van cedir comunicació i cultura al soci nacionalista de l'invent, el qual, conscient del que li queia a les mans --i de la vàlua de Mascarell, que havia succeït a Mieras-- va posar-hi al davant en Joan Manuel Tresserras, persona igualment preparada i brillant.  El nostre Antonio Gramsci deu estar, des d'aleshores, ben remogut a la seva tomba: les forces que aspiren a assolir l'hegemonia política han d'aconseguir primer l'hegemonia cultural.

"Sigo sin entender por qué razón los dirigentes del PSC nunca quisieron aplicar su propio proyecto cultural, por qué razón el PSC ha defraudado tantas veces al sector cultural en estos últimos siete años", diu Mascarell en l'article del suplement esmentat. I rebla el clau: "En las políticas culturales demasiado a menudo han prevalecido los intereses de la política corta antes que los de la cultura. Estoy del todo seguro de que la clase de nación a la que hay que aspirar será posible sólo si damos a la cultura un rol renovado: debe ser el instrumento conscientemente constituyente del modelo avanzado de identidad, creatividad, progreso y comunidad que debemos construir".

Però a hores d'ara als entorns socialistes i d'Iniciativa només es parla, per exemple, de que mai han aconseguit "controlar" TV3, que els periodistes de la casa tenen un sentit erroni de la seva independència, que la "dreta mediàtica" ha contribuït a foragitar-los. Una i altra actitud són prova d'una decadència política, cultural i organitzativa que el país no es pot permetre. Ho diré de manera que ho entenguin: les esquerres només poden tornar a governar Catalunya si ho tornen a fer juntes. No hi ha cap altre camí que estendre ponts, tirar endavant polítiques d'unitat i, per damunt de tot, estar al servei de la gent i no de determinats mandarinats personals o grupals. I la única manera que aquestes polítiques d'unitat arribin a la gent és fent un forat contundent cultural i comunicacional. És un greu error atribuïr a La Vanguardia o al "comando soviètic" de TV3 la responsabilitat de les pròpies incapacitats (els vídeos de campanya van donar justa mesura de l'abast de la concepció de la comunicació que tenen els seus responsables, que incapacita per dirigir, orientar o inspirar qualsevol mitjà seriós, més enllà del sectarisme descarnat i fatu de les cròniques polítiques de l'edició catalana d'El País.

Per això em segueixo preguntant: ¿és possible que hi hagi gent d'esquerres que no entengui que cultura és política i --el més difícil-- vice-versa? I a qui em vulgui respondre precipitadament li plantejo una altra qüestió: ¿per què quan l'esquerra socialista catalana estava a punt de perdre la Generalitat l'única iniciativa periodística d'impacte que s'ha tirat endavant i reeixit ha estat un diari d'opinió filoindependentista? Quod erat demonstrandum.

Comments

[Publicado por: Júlia]

Tinc la trista impressió de què hem anat de mal en pitjor. No sé què se n'ha fet -en aquesta suposada esquerra d'avui- de tot allò de l'ètica, l'estètica i la política...

[Publicado por: Gabriel Jaraba]

Crec que es tracta d'un tret no exclusiu però si específic del PSC en aquesta etapa: tacticisme i sectarisme. A més, en temps de crisi la tendència general és replegar-se i sectaritzar-se, buscant seguretats.

[Publicado por: esparver]

No és cultura, el PSC aspirava a ser el nostre PRI i s'ha enfonsat als marges. Però no parlen de cultura, ni tant sols en Mascarell.

[Publicado por: Gabriel Jaraba]

El PSC aspirava més aviat a substituïr a CiU en el rol de PRI. Ara com ara no està enfonsat; depèn dels resultats de les municipals a Barcelona i, sobre tot, dels vots que els permetin mantenir la Diputació barcelonina: en aquest punt rau la qüestió. Però el nombre de militants i simpatitzants, la implantació i la influència del PSC no permet parlar encara d'enfonsament; les relacions entre forces polítiques i societat tenen uns temps més lents que els comentaris d'actualitat política. Vegem si no el cas de CiU quan perd la Generalitat; molts la donaven per disolta com la UCD de Suárez i aquí la tenim, ben fresqueta desprès de la "travessia del desert". Discrepo del que dius de Mascarell; el conec fa molt de temps i el seu interès per la cultura és genuí. No és un saltataulells de partit, és un historiador de qualitat i va ser un dels fundadors de la revista d'història L'Avenç. Tota aquesta complexitat és el que fa apassionants la qüestió i el debat.

[Publicado por: paco roldán]

También debemos ser algunos (potencialmente quiero creer que más de lo que se piensa) que queremos otro mundo. Esta endogamia política, debiera llevársela un viento fresco. Los méritos académicos de un señor, no son incompatibles sobre lo que pensamos muchos de algo que tiene una definición. Que se abran las puertas que ocultan todas las corrupciones. Que confundan los dioses a esos periodistas que hablan de la necesidad de reformas en un solo sentido .Que tenga uno las miras, mas allá de las nóminas. Que el voto(derecho y no obligación) se venda carísimo. Que otro mundo es posible, y no sólo este, formado por vasallos de ese animal carnívoro llamado Mercado. Que los radicales son ellos. Amén.

[Publicado por: Toni Salado]

Molt bon post, hi coincideixo molt en línies generals, i especificament, en la necessitat d'una proposta cultural no curtplacista que sigui capaç de disputar l'hegemonia a les dretes, que avui per avui, tenen instruments culturals molt potents i amb capacitat de portar a d'altres a jugar al seu camp, com ha passat amb Mascarell.

Salut!

[Publicado por: Gabriel Jaraba]

Gràcies pel comentari, Toni. Les esquerres també podrien tenir instruments si no els haguessin trepitjat (Ràdio 4, ComRàdio, Diari de Barcelona, TVE Sant Cugat). Però encara tenen capacitat creativa d'influència si es creuen de veritat que és una qüestió de lluita ideològica i no d'instruments dels quals disposar.

[Publicado por: Gabriel Jaraba]

Paco, los méritos de Mascarell no son académicos sino prácticos: allí donde ha gestionado la cultura lo ha hecho bien y ha cosechado muchas adhesiones. Ha sido, además, siempre un militante (Bandera Roja, PSUC, PSC). No creo que nos hallemos ante un caso de endogamia sino en una etapa en que la realidad políticosocial de Cataluña va a ser más compleja como para caber en esquemas. Por lo que respecta a la purificación de la vida política, estoy de acuerdo... a condición de que miremos atrás y veamos que en Italia pidieron manos limpias y lo que llegó fue Berlusconi. Dinamitar las estructuras y tejidos institucionales políticos sin ideas y acciones muy claras suele tener un precio muy caro.

[Publicado por: Jaume]

El problema de Mascarell, como el de Maragall, es que no era un "apparatchik" (o mejor, había dejado de serlo al salir del Ayuntamiento), como se diría ahora en la nueva cultura anglófila, no era un "insider". Por eso era un valor puramente instrumental (consejero de repuesto durante la crisis del primer tripartito, potencial recambio de Hereu en unas hipotéticas primarias contra él que ahora encabezará Tura) dentro del PSC. Lo que necesitan los socialistas ahora es preservar sus principales alcaldías (Barcelona está perdida, deben concentrarse en las poblaciones medianas de la corona metropolitana y sobre todo en Badalona) y, lo que es más importante, regenerar el partido para que se base en la meritocracia y asciendan sólo los más válidos, y no los que tienen el carnet hace más años o los amigos del ex-sindicalista devenido padrino local (y no digo nombres porque en cada pueblo cada uno sabe a quién se aplica ese perfil).

¡Ah!, y el PSC tiene que aspirar a poder gobernar solo, o en todo caso con la muleta de ICV. Y digo muleta, no socio. Sin esta aspiración, seguirá siendo el chico de la limpieza de futuros tripartitos mientras son otros los que se llevan el gato al agua.