Un alumne meu de Periodisme, que estava meravellat per haver descobert Edgar Allan Poe, em va demanar que li recomanés una lectura a continuació, i que no el decebés. Sense pensar-m'ho gaire, vaig dir: "Moby Dick, de Herman Melville!". Què vaig fer, irresponsable de mi. Al pobre noi els seus amics no paren de blasmar-lo perquè "estàs tot el dia amunt i avall amb la ditxosa balena". Pensen segurament que acabarà tan torrat com el seu professor. Què hi farem.
Fa pocs dies, l'alumne va anar a veure la última pel.lícula de la sèrie Harry Potter, i en un flaix d'urgència a Facebook, va saltar: "Ara hauré de tancar la meva etapa adolescent d'HP". Jo vaig respondre immediatament: "De cap manera!" tot engegant-li una soflama d'elogi del conte iniciàtic. Em temo que el noi acabarà per construïr una casa Usher a Hogwarts des d'on albirar per on rebumbufa la balena blanca.
Aquest era, en resum, el motiu pel qual vaig recomanar una relectura adulta de Harry Potter:
Benvolgut alumne i amic,
No sé si cal tancar l’etapa Harry Potter de la teva adolescencia. Potser seria milor fer-ne una relectura a partir de la nova situació adulta, amb l’esperit obert i aprofundint en la gran riquesa simbólica, filosófica i ética de la saga. Per orientar-t’hi, caldria que llegíssis El héroe de las mil caras, de Joseph Campbell. Aquesta és una obra cabdal per entendre quina és l’història eterna que hi ha al fons dels relats heroic-simbòlics. Aquest antropòleg va fer una lectura molt acurada de Vladimir Propp, un investigador que, als inicis del cinema, es va submergir en els contes tradicionals rusos per tal de trobar-hi les constants (quan estudiïs semiótica ja t’hi trobaràs). George Lucas es va inspirar en l’obra de Campbell; va pasar una temporada a casa seva abans d’escriure La guerra de les galàxies.
Totes aquestes històries no són només contes per passar l’estona, són retorns a tot un patrimoni llegendari molt antic i molt profund. En el cas de J.K. Rowling, aquesta autora ha anat a beure en la mitología británica de tots els temps, des de les llegendes artúriques. Per tal d’entendre l'entorn britànic cèltic de la saga Potter, com que ja coneixes l’història d’Artur i Camelot, et recomano llegir Las nieblas de Avalon, de Marion Zimmer Bradley, que és la història d'Artur des del punt de vista de Morgana.
És del tot legítim fer una lectura adulta de la saga Potter perquè no és de cap manera un conte fantàstic per a nens i adolescents, sinó un relat iniciàtic vàlid tothora. Un relat iniciàtic és una història que posa en escena situacions que, a més d'entretenir i de tenir valor literari, expliquen de manera simbòlica les qüestions fonamentals de la vida, per tal que, amb l'assimilació de la faula, ens endinsem en l'art (i el risc) de viure. Per exemple, tots els contes de fades i llegendes infantils són iniciàtics, per descomptat, les versions originals, sense haver estan endolçades per Disney. Cal llegir aquí, per a tenir-ne una visió precisa, Psicoanálisis de los cuentos de hadas, de Bruno Bettelheim, y Símbolos de redención en los cuentos de hadas, de Marie Louise Von Franz. Els psicòlegs de l’escola de Carl Gustav Jung, com ara aquests autors, utilitzen una simbología molt rica per a accedir a la psicologia de les profunditats, allà on són en joc qüestions fonamentals referents a l’ànima humana, allà on es cou el destí de la persona i on es forja el seu “procès d’individuació”, com diuen ells.
D’una manera o altra, els contes i llegendes tradicionals han jugat sempre un paper alliçonador, no només pel que fa a ensenyar els infants “el bé i el mal” sinó per posar-los en contacte amb les coses de la vida més difícils de païr: ¿per què hi ha gent que pateix? ¿per què s’ha mort l’avi? ¿què puc esperar de la vida? ¿què vol dir estimar i ser estimat? Per això aquests contes contenen sovint històries de gran cruesa: nens orfes abandonats al bosc, princeses enverinades, minyones injustament tractades, innocents castigats sense culpa, monstres assetjadors, falsos amics caragirats. Els contes iniciàtics són reals, fascinants i també cruels, com la propia vida. Per això espanten certs adults amb ànima de cantir, que s’entesten en espurgar-los de la seva terrible vitalitat perquè creuen que així són “més convenients” per als nens. Són analfabets simbòlics, ja que vivim en una época que busca la trivialitat i no suporta la imparable i terrible força de la vida tal com és, i per això s’hi defensa amb joguines tecnològiques, activitats consumístiques i relacions personals deficients.
És graciós veure com, mentre que els defensors de la correcció política i els pedagogs analfabets en simbolisme han maldat durant força anys per neutralitzar el tsunami moral que signifiquen els contes tradicionals, en Harry Potter i tota la seva colla de Hogwarts han tornat a entrar a la intimitat dels infants per la porta del darrere.
Per això, els contes iniciàtics són més necessaris que mai perquè la societat actual ha intentat fer dels adolescents i els joves unes criatures eternes, superprotegides i idiotitzades per una barreja fatal de consumisme i correcció política. Fins la generació del meu pare, el ritus iniciàtic dels joves era la guerra, cada generació en vivia una. ´Sortosament, nosaltres no hem de viure aquestes ordalies, gràcies a Déu i a l’humanisme. Però ens calen mitjans veritablement pedagogics per a fer un aprenentatge que només es pot fer al si de la ficció creativa, simbólica i iniciática. La duresa dels contes, en la que conviuen els aspectes més lluminosos i més ombrívols de la condició humana, és precisament el nucli on aquesta transformació s’esdevé. Harry busca la seva llibertat sense poder de deixar de ser fidel a la memòria dels seus pares, que han estat víctimes del mal i d’una mort injusta. És també un orfe que s'ha d'enfrontar tot sol i inevitablement al mal i a la crueltat, sense alternativa. És un noi singular, diferent, temut per uns i admirat per altres, cridat a trobar-se amb el seu destí, igualment singular, en total soledat. És, com tots, un bon nano, però això no és prou: li cal viatjar al centre mateix del dolor i l'amor, de la vida i de la mort. I això només es pot fer amb el lliurament total al Bé Superior: la vivència de l'Amor en la llibertat personal harmonitzada amb el Servei als altres membres de la comunitat humana, Harry ha aprés a mirar a la cara al Mal, a entendre la seva futilitat i la seducció que exerceix en nosaltres. Voldemort el rebolca cada cop que l'enfronta a la seva Ombra personal; Harry triomfa quan reconeix l'Ombra, l'accepta i salta al camp de l'Amor altruista. Harry acaba per aprendre la lliçó de la vida: l’Amor és la única opció, l’Amor és empatía i servei als altres, el Mal existeix i no es pot fer com si no hi fos, quan l’encarem veiem que també a dins nostre hi ha una Ombra que hem d’abraçar per tal d’accedir a la manera veritablement humana de viure: Pau, Pietat i Perdó.
Endinsar-nos en el conte iniciàtic ens fa crèixer d’una manera que difícilment trobarem en altres aspectes de la vida. Els reptes de Harry Potter són els nostres, potser no tan tenebrosos, però no menys arriscats: la estupidesa, la mala voluntat, la trivialitat, la tonteria i la burrada. L’amenaça de la societat neosalvatge, trivial i perillosament agressiva en la seva burreria, té el seu antídot en els contes iniciàtics. Nosaltres som en Patufet, que va nèixer sota una col; el més petit de tots esdevé amo de la seva vida sense que el trepitgin homes i dones del cap dret. Els contes “infantils” iniciàtics són l’armadura que fa de l’infant orfe i perdut en el tenebrós bosc de la trivialitat un guerrer pacífic i triomfant.
Perdona tot el rotllo, i bona lectura. El teu amic i professor, G. J.
Últimos comentarios